1941

Ara que la premsa escrita està patint una de les pitjors crisis de la història, no està de més tornar a veure Ciutadà Kane, una obra mestra de la història del cinema.

Basant-se en la vida de William Randolph Hearst, un dels magnats més poderosos del periodisme, Orson Welles va coescriure el llibret de Ciutadà Kane. William Randolph Hearst era fill del milionari editor del diari The Examiner de Los Ángeles, Califòrnia. Va ser un nen mimat i extravagant. Amb tan sols 10 anys la seva mare se’l va endur a Europa. A la universitat ja organitzada festes majestuoses amb orquestra de jazz i tot tipus d’exotismes. Malgrat això, va ser expulsat de Harvard per fer bromes de mal gust a professors i alumnes. El 1885 va escriure al seu pare demanant-li que li entregués l’edició del diari. El seu major desig era competir contra Pulitzer, inventor de la premsa popular. Dos anys més tard, Hearst va fer-se amb la direcció del diari. Va explicar les seves idees a la plantilla: “hem de ser veritables emprenedors i sorprenentment originals”. Va dissenyar la portada amb grans titulars, va donar una major cabuda a les caricatures i tires còmiques i va afegir pàgines de moda. D’aquesta manera va aconseguir transformar el seu diari en un fort mitjà de comunicació de masses, coordinant les notícies i l’agitació política. No content amb el seu èxit, va adquirir The New York Morning Journal, va reduir-ne el seu primer a la meitat i va contractar l’editor de Pulitzer.

Com a conseqüència de la rivalitat entre ambdós empresaris, el sensacionalisme va augmentar arribant, fins i tot, a inventar-se les notícies. Pulitzer i Hearst van endinsar-se en una carrera de titulars escandalosos i notícies falses. Degut a la pràctica d’aquest tipus de periodisme, van acabar sent en part responsables de la Guerra de Cuba de 1898, a causa de la publicació d’unes il·lustracions en què s’acusava els espanyols de maltractar els cubans.

Ciutadà Kane va guanyar l’Òscar al millor guió original i va ser nominada en vuit categories més, entre les quals destaca millor pel·lícula i millor director. Paradoxalment, la categoria per la qual Orson Welles va guanyar l’Oscar era l’única en què la seva participació era discutida per tothom.

El film va marcar, sens dubte, un abans i un després en la història del cinema. Malgrat que no va introduir millores a nivell tècnic, va fer ús dels recursos existents de manera magistral. Exemple d’això són la utilització detallada de la profunditat de camp, els jocs d’il·luminació i els moviments de càmera i de grues, com ara el travelling. Tot i així, la principal innovació va ser la introducció del narrador omniscient  i el fet d’invertir el transcurs de la narració, començant la història pel final.