Van tornar-se a repetir molts dels errors que ja cometíem a principis de trimestre i que molts de nosaltres encara no hem sabut solucionar. No obstant això, haig de dir en favor nostre que globalment hem fet una bona feina.

Ha estat un taller molt productiu. Hem aprés a fer anar la càmera i a editar amb més facilitat i sota pressió. Quelcom inherent al ritme de treball televisiu.

Les ponències dels professionals convidats al taller han estat també molt útils a l’hora de conèixer i discutir els reptes als quals ha de fer front avui dia la televisió. Per a molts d’ells, la nostra tasca principal ha de ser la de reinventar la televisió. Un encàrrec gens fàcil.

Molts de nosaltres potser triarem un mitjà de comunicació audiovisual on fer les pràctiques. La premsa escrita té, per a molts, data de caducitat. Internet està substituint progressivament el paper i molts periodistes han estat acomiadats pels diaris pels quals treballaven des de feia anys. Així doncs, el panorama actual no és massa encoratjador. Malgrat no disposem dels coneixements suficients per entrar a treballar a una ràdio o una televisió ens hi esforçarem al màxim per fer el millor possible la nostra feina. Som joves i plens d’energia.

El fet que els estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra tinguin només una durada de dos anys, fa que no haguem pogut aprofundir en cap de les seves especialitats. Així doncs, el que hem de fer és fer anar tastant una mica d’aquí i una mica d’allà. No podem saber on acabarem treballant.

Nos ens posem malenconiosos, però. Ha estat un trimestre fantàstic. Hem compartit tota mena de sentiments que ens han permès conèixer-nos millor i gaudir de les interminables hores de taller. Moltes gràcies a tots i molta sort!

Basant-se en la vida de William Randolph Hearst, un dels magnats més poderosos del periodisme, Orson Welles va coescriure el llibret de Ciutadà Kane. William Randolph Hearst era fill del milionari editor del diari The Examiner de Los Ángeles, Califòrnia. Va ser un nen mimat i extravagant. Amb tan sols 10 anys la seva mare se’l va endur a Europa. A la universitat ja organitzada festes majestuoses amb orquestra de jazz i tot tipus d’exotismes. Malgrat això, va ser expulsat de Harvard per fer bromes de mal gust a professors i alumnes. El 1885 va escriure al seu pare demanant-li que li entregués l’edició del diari. El seu major desig era competir contra Pulitzer, inventor de la premsa popular. Dos anys més tard, Hearst va fer-se amb la direcció del diari. Va explicar les seves idees a la plantilla: “hem de ser veritables emprenedors i sorprenentment originals”. Va dissenyar la portada amb grans titulars, va donar una major cabuda a les caricatures i tires còmiques i va afegir pàgines de moda. D’aquesta manera va aconseguir transformar el seu diari en un fort mitjà de comunicació de masses, coordinant les notícies i l’agitació política. No content amb el seu èxit, va adquirir The New York Morning Journal, va reduir-ne el seu primer a la meitat i va contractar l’editor de Pulitzer.

Com a conseqüència de la rivalitat entre ambdós empresaris, el sensacionalisme va augmentar arribant, fins i tot, a inventar-se les notícies. Pulitzer i Hearst van endinsar-se en una carrera de titulars escandalosos i notícies falses. Degut a la pràctica d’aquest tipus de periodisme, van acabar sent en part responsables de la Guerra de Cuba de 1898, a causa de la publicació d’unes il·lustracions en què s’acusava els espanyols de maltractar els cubans.

Ciutadà Kane va guanyar l’Òscar al millor guió original i va ser nominada en vuit categories més, entre les quals destaca millor pel·lícula i millor director. Paradoxalment, la categoria per la qual Orson Welles va guanyar l’Oscar era l’única en què la seva participació era discutida per tothom.

El film va marcar, sens dubte, un abans i un després en la història del cinema. Malgrat que no va introduir millores a nivell tècnic, va fer ús dels recursos existents de manera magistral. Exemple d’això són la utilització detallada de la profunditat de camp, els jocs d’il·luminació i els moviments de càmera i de grues, com ara el travelling. Tot i així, la principal innovació va ser la introducció del narrador omniscient  i el fet d’invertir el transcurs de la narració, començant la història pel final.

]]> http://lbatalla.wordpress.com/2009/03/14/1941/feed/ 0 lbatalla http://lbatalla.wordpress.com/2009/03/07/el-final-s%e2%80%99acosta/ http://lbatalla.wordpress.com/2009/03/07/el-final-s%e2%80%99acosta/#comments Sat, 07 Mar 2009 18:59:35 +0000 lbatalla http://lbatalla.wordpress.com/?p=39 ]]> S’apropa la fi de trimestre i noto com em comencen a baixar les defenses. No puc fer-hi res, cada trimestre em passa el mateix.

La setmana passada vam enregistrar el Magazine i a dia d’avui ja estem fent les peces pel quart i darrer informatiu.

Dilluns passat vam estar-nos més de set hores tancats a un plató de televisió. Vam plegar a dos quarts de deu de la nit, però va acabar sortint quasi a la perfecció. El resultat reflecteix a la perfecció tot l’esforç que hi hem dipositat. Tot i això, i per no perdre la tradició, van sorgir problemes tècnics de tota mena. “Dóna la nota!” no va poder gravar-se sencer ja que des de l’estudi de gravació s’hi va fixar una durada limitada a 21 minuts. És una llàstima ja que l’última prova era la més divertida. Després d’haver fet patir els concursants amb les nostres preguntes sobre música clàssica i història, entre d’altres, es mereixien un prova més relaxada. Vam haver de preparar-ho tot sense oblidar cap detall. Mai hagués pensat que un concurs portés tanta feina. Al final, però, el resultat va ser molt positiu. Tots vam fer una gran feina que quedarà immortalitzada per a l’eternitat.

El nostre proper repte és fer un informatiu rodó. Ànims, equip!

Ja hem emès el nostre segon informatiu i aquest cop m’ha tocat ser-ne l’editora. Ha estat una tasca bastant més complicada del que em pensava. Dissenyar l’ordre de l’escaleta i els elements que aquesta ha d’incloure no és tan fàcil com sembla. I pensar que això mateix ho fa cada canal de televisió com a mínim tres cops al dia… A més a més, per molt que s’hi assembli, la nostra tasca no deixa de pertànyer al programa d’una mera assignatura universitària. El dia a dia dels mitjans de comunicació audiovisuals deu ser trepidant.

El segon informatiu també va presentar certs problemes tècnics. L’AVID va tornar ha fallar i molts grups van haver de refer les seves peces. D’altra banda, vam haver de gravar-lo a contrarellotge perquè la nostra presentadora havia d’agafar un vol aquella mateixa tarda. Passades les sis de la tarda, va haver de marxar corrents i el Xavi va haver de presentar la resta de l’informatiu tot sol. Malgrat aquest i altres inconvenients, vam poder dur a terme la nostra feina amb cert èxit.

Pensant ja en el tercer informatiu, hauríem de perfeccionar certes coses per tal que pugem-ne estar veritablement orgullosos.

L’inici de l’assignatura ha estat molt intens. El segon dia ja vam sortir al carrer càmera en mà. A l’Anna C. i a mi ens va tocar fer un petit reportatge sobre la posada en marxa del nou Campus de la Comunicació de Ca L’Aranyó, quelcom que tenim molt a l’abast. Els primers minuts de rodatge els vam dedicar a familiaritzar-nos amb el funcionament dels nous equipament d’enregistrament.

La diferència entre el curs passat i aquest és notable. El curs passat vam dedicar tot un trimestre a fer una única peça d’uns tres minuts de durada i aquest se’ns exigeix una cada dues setmanes. Quelcom que s’aproxima més al ritme real d’un canal de televisió. Així doncs, crec que el que aprendrem aquest trimestre ens serà molt útil de cara a la nostra inserció en el mercat laboral.

Tot i que la nostra peça encara no està acabada, donat que el programa d’edició no funcionava el darrer dia, hem pogut assolir els objectius que ens havíem fixat fins aleshores.

Vam aprofitar les hores de llum per gravar plans exteriors i entrevistar els veïns i botiguers del barri i quan es va fer fosc vam endreçar-los i vam començar a escriure el text de la notícia.

Esperem que dilluns l’AVID funcioni correctament i puguem emetre sense problemes el nostre primer informatiu.

Haig de dir que he tornat de Londres amb moltes ganes de començar el Taller i Redacció de Televisió i aprendre pas per pas com funciona una televisió, ja sigui al davant o al darrera de la càmera.

Així doncs espero treure el màxim profit d’aquesta assignatura i adquirir les habilitats i coneixements necessaris per poder dedicar-me als mitjans audiovisuals en un futur.

Tot i això, els periodistes no sempre acabem fent de periodistes. A vegades, se’ns contracta com a correctors ortogràfics o com a traductors, en cas de tenir coneixements d’idiomes. Així doncs, es tracta d’una professió molt polifacètica (es pot treballar a mitjans de comunicació, agències de notícies, gabinets de premsa, gabinets de comunicació, etc.).

Per això penso que és molt important haver tastat una mica d’aquí i d’allà abans de començar a treballar de debò. D’aquesta manera, les pràctiques que molts de nosaltres començarem d’aquí unes setmanes són una gran oportunitat, tant per aprendre com per veure que és el que ens agradaria fer en un futur. A més a més, si un ho fa bé pot arribar a quedar-s’hi. Així que, oblidant per un moment que aquest any no tindrem vacances, esforcem-nos per treure el màxim profit d’aquesta experiència.

La cobertura informativa de los atentados del 11 de septiembre de 2001 introdujo ciertos matices a la hora de hacer periodismo. Unos piensan que la cobertura fue excesiva y que pecó de sensacionalista, otros, por el contrario, defienden la labor de los medios y el derecho de informar y ser informado. Lo que quedó claro es que, en nuestra cultura, el principal medio de contar historias es ya la televisión. El predominio de la imagen es una de las características de la era de la comunicación global en la que nos encontramos. Las imágenes pueden ser utilizadas para obrar un efecto fulminante en el medio televisivo, como ocurrió con la retransmisión de la Guerra de Vietnam, que fue la primera vez en la historia que se retransmitía un conflicto por televisión.

Durante los últimos 50 años, los medios de comunicación se han ido multiplicando y perfeccionando. La aparición de Internet nos ha brindado una nueva manera de comunicarnos y de informarnos. Internet, que combina los tres códigos del lenguaje periodístico -el lingüístico, el sonoro y el icónico-, es el medio de comunicación más completo. Ello, sumado a la vocación universalista del medio, hace posible que la información pueda llegar a cualquier rincón del mundo. Ésta sería otra de las características de la era de la comunicación, es decir, la instantaneidad. En cuestión de segundos podemos conocer lo que ocurre en la otra punta del mundo. La radio, la televisión, por cable o transnacional, y, sobre todo, Internet, hacen posible esta inmediatez.

La tercera característica es la concentración empresarial. En los últimos años, se han ido creando los llamados grupos multimedia con predominio de la televisión, de Internet, de la radio y, en menor medida, de la prensa. Es el caso, por ejemplo, de News Corporation, fundada por Rupert Murdoch o RTL, en el ámbito internacional, y de Prisa o el Grupo Planeta, en España.

La cuarta y última característica es la emergencia de los valores de la diversión, no de la información. Los denominados talk-show, además de estar presentes en todas las cadenas de televisión, han ido influyendo poco a poco en la prensa escrita. Cada vez son más los periódicos que incluyen en sus páginas apartados dedicados a la vida de los famosos. De hecho, existe un tipo de prensa, la prensa sensacionalista, que dedica gran parte de su contenido a estos temas. Ahora bien, algunos periódicos de calidad también han acabado sucumbiendo. La prensa del siglo XIX fue una prensa doctrinaria, de opinión. La escena cambió a principios del siglo XX con la aparición de la prensa popular, gracias, por una parte, a Pulitzer y, por otra, a los avances tecnológicos que permitieron aumentar la rapidez en la composición, impresión y distribución de los diarios. La influencia de la prensa popular fue tan grande que la denominada prensa doctrinaria también se vio obligada a cambiar, adoptando la forma y contenido de una prensa de calidad, apostando más por la información que no por la opinión. Así, si el objetivo de la prensa popular era formar, es decir, que el público aprendiera a leer, la prensa de calidad apostó por informar. Ahora, a principios del siglo XXI, la prensa escrita ha entrado en otra fase: la del entretenimiento, con la consiguiente banalización de los contenidos, como decíamos líneas más arriba.

De este modo, no podemos decir que se haya iniciado una nueva etapa en la historia del periodismo, dado que algunas de las características citadas más arriba se fueron adquiriendo de forma gradual. Lo que sí es cierto es que el 11-S ha acentuado alguna de estas características, como es el caso del predominio de la televisión sobre los otros medios de comunicación o el creciente protagonismo de Internet. En definitiva, la era de la comunicación global se ha acelerado desde el 11 de septiembre, y la letra impresa ve como día a día retrocede más con respecto a sus nuevos competidores.